INFINITA

Una escola. El carrer de l'escola. El barri de l'escola. I les seues aules, menjador, pati, cuina, banys... tot l'univers que recorren els 575 xiquets, absents en l'escena, però presents a través dels ulls dels adults que els narren. Vuit personatges que treballen o conviuen amb ells. I un sense fi d'interrogants sobre l'educació, la cura, la criança. Un mosaic de mirades per a parlar d'ells i de nosaltres, els adults. Un intent per reconciliar els temps de vida i treball, els temps d'aprenentatge i de joc. Una necessitat salvatge de retrobar-nos amb ells, amb els xiquets que vam ser i els xiquets que tenim. I un ventall de dones: mares, treballadores, funcionàries, aturades, estudiants, artistes... esgotades, enamorades, precàries, il·lusionades, perdudes. Amb el pes de la incertesa sota el prisma de l'humor. Intentant reinventar el concepte de família. El concepte de tribu. Intentant lletrejar l'amor, quan s'ha evaporat la primera persona del singular. Elles, mai més, tornaran a pensar en singular. I com a antídot no els queda una altra via que l'humor i la reivindicació d'un sentiment fraternal que ens aculla a tots, a totes.